a Vera Història Dels Viatges De Lo Molt Notable Cavaller Apellat Ioseph d'Urgell e Dels Feyts e Actes Que En Ella Esdevenc-Se'n

naixí escomença la faula de Jan, l’Orifant blau, Sènyer de les Corts, e de sos vasalls qui foren vençuts per los Dimonis Roigs del reyne del Cor de Lleó, en lo torneig de los Campions, e qui se reconta ací a faiçó d’eximpli per a que tot chrestià n’aprenga la lliçó.

E los personatges qui mos reconten la història són:

Ioseph d’Urgell, lo Molt Notable
Jan, l’orifant blau
Franch, l’estruç
Carles, lo gos d’atura del Pirineu
Samuel, la pantera nera
Lo petit Ronald, l’au del paradís
Lo Lloro

E com foren finits los tornejos, e jatsia que totes les bísties serves de l’Orifant juraven e perjuraven que fort havien lluitat aquell any, fon aitambé ver que los de les Corts res no havien vençut ne per son Sènyer Jan, l’Orifant blau, ne per tots hòmens que los volien bé.

E fon enaixí que les gens qui fort los havien faet menjar tot l’any, foren fort desplagudes e gran desconhort hagueren, e lo desconhort se tornà en plany e lo plany en ràbia, e ara uns e adés los autres demanaven lo cap de tota bistia e çò ho faeien bramant des de les reixes del corral.

E per çò se volc que los fort enrabiats, qui de la saviea de Ioseph d’Urgell sabien, portassen tota quanta bístia denant d’ell e feren principi a tals paraules:

Oh savi cavaller qui haveu llonga e presta espasa en vostra cinta qui ab un colp destriar pot lo bé del mal, vullats ajudar-mos e dir-mos quines d’aquestes bísties mereixen tastar l’acer de vostra saviea.

A lo qual lo cavaller responc:

Oh hòmens qui des de la reixa cridats paraules fort lletges a les bísties quan se preparen per sos tornejos, en veritat vos dic que més d’un tastarà l’acer de la meva espasa Ondara que de temps crema’m en la mà.

Vullats portar-me les bísties a denant meu!

E dentrà primer l’au del paradís, qui era apellada lo petit Ronald, seguit de Samuel, la pantera nera, de lo gos d’atura del Pirineu qui se diu Carles, après d’ell l’estruç Franch, e com darrer fon entrat l’Orifant blau qui feia de nom Jan qui un lloro portava damunt sa esquena.

E a tosquants lo Molt Notable demanà son parer ab lo prepòsit que li lo donassin un motiu per salvar llur testa.

Lo qui fon l’au més bella del paradís e qui és apellat lo petit Ronald fon lo primer a parlar e dix enaixí:

Oh noble cavaller, ma testa he de salvar car jo no hac colpa neguna en lo dishort de mos companyons, car la ploma temps fa que no se’m veu en lo corral. Tallats lo cap a la pantera mentre nos bevem aquest tònic de ginebró.

A lo que la pantera Samuel responc:

Oh germà cavaller! Jatsia que nera en só, corregut tostemps com lo gos d’atura qui blanch est, e en vint-e-sis torneigos vint-e-un cavallers he aucit. Tallats lo cap al gos d’atura mentre jo corro com ell.

A lo que lo gos d’atura apellat Carles dix:

Cert és que jo só lo qui meno lo ramat de bísties en lo camp, mas tostemps he corregut com és de precepte en bístia de la meua espècie. Tallats lo cap a l’estruç mentre jo vigilo la pantera nera e l’au del paradís.

E com l’estruç Franch sa testa havia en un forat en terra com solia, res no sentí e tan sols dix:

Tallau lo cap a l’oriphant blau mentre jo amago el cap en lo meu forat.

E l’orifant blau qui faeia de nom Jan veient que tan sols rimaneva lo lloro per culpar bramà:

Al lloro, al lloro! Tallats la testa al lloro!

A lo que el lloro responc:

Cavaller, que no vos enganyen!

E l’orifant repetia:

Al lloro! Al lloro!

E lo lloro:

Que no vos embauquen!

E l’orifant:

Al lloro! Al lloro!

E veient que molta basarda e poca substància se n’era e veient que la decissió fort difícil era e que ningú més sinó Déus ha poder per donar o llevar les vides d’hòmens e bísties, decidí brandar en haut s’espasa Ondara ab totes ses forces e lleixà que fon Déus qui la faes caure damunt les testes d’aquells desgraciats.

A fe de Déus que tan magna espasa caigué rabent damunt llurs testes çò fon lo que esdevenc-se:

Com lo qui se dia petit Ronald tostemps lo cap cot havia en sa copa de tònic de ginebró, l’espasa va tallar-li les quatre plomes que lo faeien lo pus bell del paradís e mai més no va ser la bella au que fon.

E com sia que la pantera nera de nom Samuel corria com lo blanch gos d’atura l’espasa no lo li tallà el cap mas lleixà’l escuat e mai més no va a gosar a obrir la boca ne a tractar de germans als que no ho eren.

Com l’espasa passà per damunt de gos d’atura Carles, qui mai no para quiet, arribà a tallar-li los rínxols que en sa llanuda testa havia e volc lleixar-lo esquilat com les ovelles del Pallars en primavera.

A l’estruç Franch tallades li foren les plomes de sa cua mas salvà sa testa en haver-la tostemps dins son forat.

E com arribà l’espasa a l’orifant blau, qui tostemps bramava “Al lloro, al lloro!” no lo li tallà la testa, ne la probòscide mas lo li tallà sa cua. E çò s’esdevenc per que l’orifant se trobava mirant vers una altra banda com sovint faeia.

Lo lloro viu com li venia llonga e ensangonada l’espasa qui fa justícia e ja se viu partit en dos en terra. Mas com l’Ondara arribà a tocar de la testa de lo dit lloro, fermàs-se de colp e clavàs-se en terra faent aginollar lo cavaller.

E lo Molt Notable comprenc que no era la seva mà qui havia menat l’espasa más la mà del Senyor, e que era Ell qui li deia que lo lloro rahó havia, e que tot quant llà se n’era estava enganyant e embaucant al cavaller e a tots hòmens tostemps.

E d’aquest eiximpli se desprén que si en un ramat les bísties no fan allò que deuen, lo gos d’atura posarà ordre, e si no posa ordre lo gos d’atura, lo li posarà lo pastor, mas si aitambé aquest no fa complir, li vindrà manat des del seu Sènyer, mas si ne aquest mana, li vindrà manat de dalt e que de com més amunt la garrotada ve, més fort baixa.

après que Sanct Jordi li fon aparegut a Ioseph d’Urgell e li hac mostrat los drachs que encara restaven en lo món, e que ell aucuir devia, apresàs-se lo Molt Notable a escomençar prest car forta feyna se li havia girat.

Com fon eixit de la Plaça de Sanct Jacme prenc Rambla amunt devers la plaça de Catalunya on grans tendes ab sos carros e carruatges se n’eren, e des d’on nobles cavallers arengaven a tot heraut e menestral que llà congregat se n’era. E a fe de Déus que no se n’eren pochs tots los que llà se n’eren.

E com nostre Cavaller alçà la vista devers lo camí de Gràcia e devers la Rambla de Catalunya los viu plens de tendes de campanya curulles de cavallers, qui venguts n’eren de tot lo món chrestià e qui havien davant llonges files de menestrals qui maldaven per un segell de sos cavallers.

E fon llavors lo Molt Notable comprenc que tots aquells cavallers e llur soldadesca venguts eren per unir-se a tan noble art d’aucir los drachs que en lo món se n’hi han, e que tants com n’eren encara n’eren pochs per aital noble feyna.

Muntà doncs nostre cavaller per lo camí de Gràcia devers lo palau del Doctor Robert e trobàs-se per ventura en una tenda qui pus grossa e hauta era de les autres e qui pus llongues cues havia de les autres.

Quan viu lo cavaller qui dins se n’era comprenc la rahó per la qual la tenda fort grossa e hauta ser devia, car lo qui estampava son segell a la soldadesca era lo cavaller apellat Carles Roís de Safó, qui fort conegut est per los llibres de l’Ombra del Vent e lo Joch de l’Àngel, qui escrhit havia per Ioseph Manel de Lara, Sènyer de Planeta.

E com los dos cavallers se reconeixeren lo dit Roís de Safó lleixà sos segells e après haver faet grans parabiens al Molt Notable feu principi a tal parlar:

Oh Molt Notable Ioseph d’Urgell qui cerques los drachs d’aquest món, jo no só cavaller negú más só lo drach qui ha aucit lo Sant Jordi tot solet e qui ne tots junts los autres cavallers aquí venguts aucir no poden aital drach.

A lo que Ioseph d’Urgell dix:

Se ver fos çò que vos gran cavaller Roís de Safó diets, aucir-vos hauria ab un colp de la meva espasa Ondara ací mateix! Mas aitambé ver est que no és drach tot aquell qui vol, mas aquell qui pot, e que potser lo ver drach qui ha aucit lo Sant, n’és vostre Sènyer, Ioseph Manel de Lara ab sos doblers.

Pregà per llurs ànimes, li tornà els parabiens, giras-se e continuà son camí.