on ara fa deu anys, en temps encara de lo Rei Jordi I “Lo Vell” que lo Molt Notable Cavaller apellat Ioseph d’Urgell fon partit vers los Comptats Units de Guillem “L’Insaciable” e sos Feyts e Actes foren eschrits en lo pus bell Llemosí, de la mà d’aquest humil Rechor, serf de Déu, per a gaudi e delit de tot bon chrestià.
E tan cert com est que lo Sol naix a llevant e mor a ponent a cada jorn, que no ne foren ne un, ne dos, ne tres, ne cinc, mas deu los anys que lo Molt Notable Cavaller apellat Ioseph d’Urgell dedicà-se a la contemplació de les meravelles que Nostre Senyor havia posat en aquest món. E jatsia que no pochs tombs faet havia per lo món conegut, res ne fon eschrit ne als llibres ne a lloch negú per los dits deu hiverns.
E aitambé ver est que can foren finits los deu hiverns en lo dia de Sanct Jordi gloriós de l’any del Senyor de Dos Mília e Huit, lo Molt Notable muntà en lo cim de lo Mont Juïch ab lo prepòsit de veure la cibtat de Barcelona a sos peus, lo seu verd país a ponent, lo cim nevat del Canigó al nord e les Mallorques mar enllà que se diu que se veuen en los dies clars.
E quan fon al cim e fort suat mirà sos peus e només viu pols, e mirà a ponent e no viu país verd negú mas terra erma, e mirà vers lo nord e lo Cim del Canigó no era blanch com ans solia, e en l’horitzó no viu Mallorques negunes e que ab prou feynes viu la Barceloneta més ençà.
E com baixà a la cibtat de Barcelona li fon vijares que los catalans que ans coneixia fort canviats se n’eren car ja no eren bruns e minços mas alts e rossos, e ja no parlàven la Llemosina llengua nostra d’ans, mas una llengua bàrbara e estranya ab la que se comprenien entre càntichs, rots e basques de cervea.
Ver est que estranys com n’eren ab ses roiges robes, sos capells mexicans, e sos bocois de cervea, sempre catalans eren, car ara un adés un altre, portaven lo nostre estandard ab la creu de Sant Jordi gloriós e aitambé fort aimants de lo joch de la pilota-qui-se-juga-ab-lo-peu eren.
Tantost fon arribat a la Plaça de Sanct Jacme e viu-la curulla de roses, de pendons catalans, e de música d’esbart, vol Nostre Senyor que al Molt Notable se li apareix Sant Jordi en haut aucint lo drac maleït, e comprenc prest lo Molt Notable que allò que en la cibtat viu era un eiximpli que lo Sant li havia faet ab lo prepòsit de mostrar-li los drachs dels nostres temps e que aitambé lo Cavaller aucir-los devia.
E fon llavors que lo Molt Notable compenc que son repòs finit n’era e que vist lo panorama, se li girava forta feyna.