Lo Que Fon Eschrit De Sanct Jordi

De Com Iordi I “Lo Vell” Feu Un Eiximpli Al Molt Notable, Lo Que Dix-Li Al Cavaller Polonès Antoni De Sóler E Lo Que Se n’Aprenc

On Se Parla De de de E De .
E

après aplegà nostro cavaller al palau del Doctor Robert on trovadors e bufons venguts de Polònia cantaven los goigs de Minoris Absoluta qui pagats per lo Compte de Godó, Sènyer de Rach Ú, n’eren. E gran multitud s’aplegà davant los dits trovadors mentre glossaven goigs e llahors e faeien burla de tot qui se mou, e les gents gran basarda feien car fort plaguts se n’eren.

Fon llavors que lo trovador lo qui és apellat Antoni de Sóler, qui de l’orde dels cavallers Verds-e-Negres est, se trovà ab lo qui fon Rei Iordi I “Lo Vell” qui lo prenc pel braç, més-lo de part, e dix-li:

Oh trovador que usats la llengua provençal per girar-la e canviar-la per faer burla de tot quant, vullats saber que çò de l’humor cosa sèria est, e vullats comprendre que a voltes fort desplagut só de vostres rimes.

A lo qual lo trovador responc:

Oh molt honorable Sènyer, prou que ho sé que çò que nos faem cosa sèria est e que no plau tostems a tot quant! Mas és aitambé cert que nos repartim a tort e a dret e lo que ara plau a uns e desplau als autres, adés desplau als uns e plau als de més dellà.

E de les sàvies paraules del trovador lo Molt Notable aprenc que lo noble art de la burla com domàs curt est, se un cobrir-se lo cap vol li vindrà fred als peus, e se cobrir-se los peus vol, la matinada après se desvetllarà carregat de pit.

E aprenc aitambé que Reis e nobles tostemps segueixen los goigs qui los trovadors fan, jatsia que sovint fan semblant de mirar devers una altra banda.

E Ço Fon Eschrit En Lo Wednesday 30 De April De Lo Any Del Senyor De MMVIII E On Tot Chrestià Pot Lleixar Son Parer

De Com Lo Molt Notablé Coneix Un Drach Apellat Carles Roís de Safó, Lo Que Ell Dix-Li E De Com L’Espasa Ondara Li Cremava En La Mà

On Se Parla De E De .
E

après que Sanct Jordi li fon aparegut a Ioseph d’Urgell e li hac mostrat los drachs que encara restaven en lo món, e que ell aucuir devia, apresàs-se lo Molt Notable a escomençar prest car forta feyna se li havia girat.

Com fon eixit de la Plaça de Sanct Jacme prenc Rambla amunt devers la plaça de Catalunya on grans tendes ab sos carros e carruatges se n’eren, e des d’on nobles cavallers arengaven a tot heraut e menestral que llà congregat se n’era. E a fe de Déus que no se n’eren pochs tots los que llà se n’eren.

E com nostre Cavaller alçà la vista devers lo camí de Gràcia e devers la Rambla de Catalunya los viu plens de tendes de campanya curulles de cavallers, qui venguts n’eren de tot lo món chrestià e qui havien davant llonges files de menestrals qui maldaven per un segell de sos cavallers.

E fon llavors lo Molt Notable comprenc que tots aquells cavallers e llur soldadesca venguts eren per unir-se a tan noble art d’aucir los drachs que en lo món se n’hi han, e que tants com n’eren encara n’eren pochs per aital noble feyna.

Muntà doncs nostre cavaller per lo camí de Gràcia devers lo palau del Doctor Robert e trobàs-se per ventura en una tenda qui pus grossa e hauta era de les autres e qui pus llongues cues havia de les autres.

Quan viu lo cavaller qui dins se n’era comprenc la rahó per la qual la tenda fort grossa e hauta ser devia, car lo qui estampava son segell a la soldadesca era lo cavaller apellat Carles Roís de Safó, qui fort conegut est per los llibres de l’Ombra del Vent e lo Joch de l’Àngel, qui escrhit havia per Ioseph Manel de Lara, Sènyer de Planeta.

E com los dos cavallers se reconeixeren lo dit Roís de Safó lleixà sos segells e après haver faet grans parabiens al Molt Notable feu principi a tal parlar:

Oh Molt Notable Ioseph d’Urgell qui cerques los drachs d’aquest món, jo no só cavaller negú más só lo drach qui ha aucit lo Sant Jordi tot solet e qui ne tots junts los autres cavallers aquí venguts aucir no poden aital drach.

A lo que Ioseph d’Urgell dix:

Se ver fos çò que vos gran cavaller Roís de Safó diets, aucir-vos hauria ab un colp de la meva espasa Ondara ací mateix! Mas aitambé ver est que no és drach tot aquell qui vol, mas aquell qui pot, e que potser lo ver drach qui ha aucit lo Sant, n’és vostre Sènyer, Ioseph Manel de Lara ab sos doblers.

Pregà per llurs ànimes, li tornà els parabiens, giras-se e continuà son camí.

E Ço Fon Eschrit En Lo Monday 28 De April De Lo Any Del Senyor De MMVIII E On Tot Chrestià Pot Lleixar Son Parer

De Com Sanct Jordi Gloriós S’Apareix A Lo Molt Notable, Com Aquest Comprenc Que Son Repòs Finit N’Era, E De La Feina Que Se li Gira

On Se Parla De de de E De .
F

on ara fa deu anys, en temps encara de lo Rei Jordi I “Lo Vell” que lo Molt Notable Cavaller apellat Ioseph d’Urgell fon partit vers los Comptats Units de Guillem “L’Insaciable” e sos Feyts e Actes foren eschrits en lo pus bell Llemosí, de la mà d’aquest humil Rechor, serf de Déu, per a gaudi e delit de tot bon chrestià.

E tan cert com est que lo Sol naix a llevant e mor a ponent a cada jorn, que no ne foren ne un, ne dos, ne tres, ne cinc, mas deu los anys que lo Molt Notable Cavaller apellat Ioseph d’Urgell dedicà-se a la contemplació de les meravelles que Nostre Senyor havia posat en aquest món. E jatsia que no pochs tombs faet havia per lo món conegut, res ne fon eschrit ne als llibres ne a lloch negú per los dits deu hiverns.

E aitambé ver est que can foren finits los deu hiverns en lo dia de Sanct Jordi gloriós de l’any del Senyor de Dos Mília e Huit, lo Molt Notable muntà en lo cim de lo Mont Juïch ab lo prepòsit de veure la cibtat de Barcelona a sos peus, lo seu verd país a ponent, lo cim nevat del Canigó al nord e les Mallorques mar enllà que se diu que se veuen en los dies clars.

E quan fon al cim e fort suat mirà sos peus e només viu pols, e mirà a ponent e no viu país verd negú mas terra erma, e mirà vers lo nord e lo Cim del Canigó no era blanch com ans solia, e en l’horitzó no viu Mallorques negunes e que ab prou feynes viu la Barceloneta més ençà.

E com baixà a la cibtat de Barcelona li fon vijares que los catalans que ans coneixia fort canviats se n’eren car ja no eren bruns e minços mas alts e rossos, e ja no parlàven la Llemosina llengua nostra d’ans, mas una llengua bàrbara e estranya ab la que se comprenien entre càntichs, rots e basques de cervea.

Ver est que estranys com n’eren ab ses roiges robes, sos capells mexicans, e sos bocois de cervea, sempre catalans eren, car ara un adés un altre, portaven lo nostre estandard ab la creu de Sant Jordi gloriós e aitambé fort aimants de lo joch de la pilota-qui-se-juga-ab-lo-peu eren.

Tantost fon arribat a la Plaça de Sanct Jacme e viu-la curulla de roses, de pendons catalans, e de música d’esbart, vol Nostre Senyor que al Molt Notable se li apareix Sant Jordi en haut aucint lo drac maleït, e comprenc prest lo Molt Notable que allò que en la cibtat viu era un eiximpli que lo Sant li havia faet ab lo prepòsit de mostrar-li los drachs dels nostres temps e que aitambé lo Cavaller aucir-los devia.

E fon llavors que lo Molt Notable compenc que son repòs finit n’era e que vist lo panorama, se li girava forta feyna.

E Ço Fon Eschrit En Lo Wednesday 23 De April De Lo Any Del Senyor De MMVIII E On 3 Chrestians Han Lleixat Llurs Parers

Ioseph D'Urgell